[Fotografia de portada: El cuirassat Yamato de l’Armada Imperial Japonesa el setembre de 1941.]
El passat no només ens retorna al passat. Hi ha certs records del passat que tenen forts ressorts d’acer i quan els que vivim en el present els toquem, tot d’una s’estiren tensos i després ens propulsen cap al futur. – Yukio Mishima, “El Temple del Pavelló Daurat” (1956).
L’escalada del conflicte coreà està provocant la fi de moltes etapes transcendentals no només a la regió sinó, també per a la resta del món. Amb aquests canvis, l’equilibri de poder que s’havia aconseguit mantenir fins ara es pot trencar. Algunes de les etapes que es poden acabar i que poden desestabilitzar la regió i, de retruc, la relació de forces a nivell internacional són les bones relacions entre el règim nord-coreà i la Xina, la importància pràcticament nul·la de Rússia a l’oceà Pacífic, la tolerància dels Estats Units envers Pyongyang i també, i és el que m’interessa en aquest punt, el paper essencialment defensiu del Japó en totes aquestes tensions. La reforma de la constitució del país nipó pot marcar la seva reconversió en potència i, en conseqüència, el seu posicionament com a actor rellevant a la regió. D’entrada tot plegat pot semblar poc important però el retorn d’una memòria oblidada i fins i tot d’una certa nostàlgia sembla indicar que som en camí de la consolidació d’una nova etapa de la política japonesa.
Cada cop hi ha més persones que senten interès per Yukio Mishima, un filòsof i escriptor japonès que va dedicar la part més densa i profunda de la seva obra a assenyalar la decadència del seu país com a conseqüència de l’abandonament de la moral i els valors tradicionals i de la moda de l’occidentalització. Per ell, tot plegat no era altra cosa que el fruit de la moral de derrota a què el país es va veure arrossegat després de la rendició davant dels Estats Units al final de la Segona Guerra Mundial. Aquesta moral de derrota, però, s’ha anat esvaint progressivament a la societat japonesa, començant amb les visites de l’antic primer ministre Junichiro Koizumi, de l’actual, Shinzo Abe, i de cada cop més alts funcionaris de l’Estat al santuari de Yasukuni, on reposen els cossos dels qui han donat la seva vida per l’Emperador des de la fi del període Tokugawa (1868) fins la rendició de 1945. Precisament, les visites a aquest santuari sempre han aixecat polseguera perquè els cossos del molts generals, almiralls i altres oficials de la Segona Guerra Mundial que són considerats criminals de guerra també hi descansen.
On també hi ha un malestar cada cop més gran és a l’illa d’Okinawa, on va tenir lloc la batalla més aferrissada de la Segona Guerra Mundial al Pacífic. Durant els gairebé tres mesos que va durar, centenars de milers de soldats japonesos, nord-americans i civils hi van perdre la vida. L’illa va ser ocupada pels Estats Units fins el 1972 i, a dia d’avui, encara hi manté una base militar, les mobilitzacions contra la qual han crescut any rere any a tot el país. En resposta a això, l’administració Trump ha declarat que té la intenció de traslladar la base d’Okinawa a l’illa nord-americana de Guam entre 2024 i 2029, posant data a un dels punts fonamentals dels acords militars a què els dos països van arribar l’any 2013. L’any passat, a més, la ministra de defensa japonesa també va visitar el santuari de Yasukuni. Això va provocar certa incertesa perquè, el dia anterior, havia acompanyat el primer ministre Abe a Pearl Harbor. En aquella visita, tothom esperava que un o altre es disculpessin pels crims de guerra dels japonesos durant la Segona Guerra Mundial, però no ho fan fer. Alguns membres del seu partit van aprofitar les crítiques per recordar Abe, durant la celebració de l’aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial de 2015, va dir que no creia que hagués de demanar perdó per un conflicte que les generacions actuals no han viscut.
Tota aquesta escalada de la voluntat de recuperació de part del passat imperial de l’era Shōwa, la de l’emperador Hirohito, resulta inquietant pels països veïns com ara la Xina o Corea del Sud a causa del possible creixement de l’àrea d’influència japonesa. El temor a un nou Imperi Japonès és molt rellevant perquè, si arribés a fer-se realitat, provocaria l’aparició d’un altre actor al Pacífic que hauria de ser tingut en compte en les relacions bilaterals, que s’hauria de sumar al retorn de Ferdinand Marcos a les Filipines en forma de Duterte, a una Tailàndia que a finals d’any entrarà en una nova etapa amb la coronació de Vajiralongkorn i a la Xina, que aquest any viurà un nou Congrés Nacional del seu Partit Comunista. Tots aquests fets no poden ser ignorats perquè tenen la capacitat de reestructurar tant la política de l’ASEAN (Association of Southeast Asian Nations), com també la de la regió Àsia-Pacífic.
Així doncs, tornem a la cita Mishima que enceta aquest article per afirmar amb certa rotunditat que la societat japonesa està tocant els ressorts d’acer dels seus records del passat per sortir propulsada cap al futur. Un futur on serà un país realment sobirà, que podrà escollir la seva pròpia política de defensa, quins són els seus valors i que aquests pugui ser lliures en perdre el complex de derrotats que fa tant de temps que arrosseguen i que, com a societat, pateixen cada cop menys. Fa un temps es volien canviar tant la bandera (el Hinomaru) com l’himne nacional (Kimi ga yo) perquè es deia que promovien el retorn dels temps de la guerra i del culte a l’Emperador. Ara, en canvi, la tendència és contraria i l’himne i la bandera són cada cop més respectats. Un altre símbol que havia estat polèmic, el de les Forces d’Autodefensa Naval, també torna a ser respectat, i no és un cas sense importància perquè aquest símbol és ni més ni menys que el mateix que feia servir l’antiga Armada Imperial Japonesa: la bandera del Sol Naixent.
La consolidació de l’Emperador com a figura d’unitat nacional, gràcies a diferents moviments dels successius governs nipons de 1999 ença; la fermesa en actes com les visites a Yasukuni; el reivindicar no haver de demanar disculpes per la guerra i la voluntat de modificar el novè article de la Constitució, per tal de poder tenir forces imperials en comptes de forces d’autodefensa, són senyals inequívocs que reafirmen que l’any 2020, quan el govern Abe planeja dur a terme l’esmentada reforma, serà el moment del renaixement de l’Imperi del Sol Naixent, que tornarà a ser un actor internacional i una potència militar al Pacífic impossible d’ignorar.
