El marxisme ha simplificat la societat i com construïm les identitats. Redueix la societat a classes socials econòmiques confrontades obviant la sociologia més bàsica. La identitat la conformen molts aspectes. El com et guanyes la vida és important però també construïm la identitat “de classe” d’acord amb el nostre gènere, edat, valors de consum i evidentment la identitat nacional. Vivim en una societat líquida on la identitat és una amalgama complexa i dinàmica, no estem fixos a un punt de l’escala social. En canvi, els polítics post-marxistes insisteixen a fer una lectura limitada a només un aspecte d’aquestes identitats: com et guanyes la vida (som obrers) o la teva distància amb l’statu quo econòmic (ells són la casta i nosaltres el 99%), quan aquest reduccionisme no és útil a ningú.
Un dels grans errors de molts post-marxistes és voler confrontar els sentiments d’identitat de classe social amb els d’identitat nacional. Un absurd. Les persones som un tot i no ens podem neurotitzar. Aplicat a la vida diària seria com si els post-comunistes ens demanessin que només escollim parella per l’afinitat personal, obviant molts altres aspectes irracional com l’atractiu físic o la compatibilitat de caràcter i de projectes vitals.
Partint d’una mala anàlisi de la societat només es poden cometre errors. Però si a més el manual d’acció és erroni, el projecte no serà mai guanyador. En comunicació política sorprèn que qui més “mètode” i disciplina tenen, els comunistes, gairebé mai hagin sigut guanyadors en cap democràcia. El comunisme democràtic sempre ha sigut un moviment subsidiari. Fins i tot en èpoques de crisi o quan la socialdemocràcia ha fet aigües, les opcions marxistes o post-marxistes ho han tingut molt difícil.
Com pot ser que l’organització política amb més mètode, disciplina i estratègia no sàpiga ocupar l’espai de la socialdemocràcia? Com pot ser que els socialdemòcrates que tenen una visió estratègica i metodològica molt lamentable hagin guanyat als marxistes arreu del món occidental durant dècades? Com pot ser que Podemos no faci el “sorpasso” al PSOE? Com pot ser que només a Grècia i durant la pitjor crisi haguem viscut un govern (molt curt i eteri) d’esquerres diferent a una socialdemocràcia capitalista?
El gran problema dels post-marxistes i marxistes en les democràcies occidentals es que s’han empatxat de de Gramsci. Gramsci deia que aconseguir l’hegemonia cultural portaria a aconseguir el poder. El domini dels espais simbòlics, dels mecanismes de transmissió cultural i fins i tot del llenguatge és la porta que ens permetrà assolir el poder en una democràcia. Ho hem viscut literàriament al llegir les noveles de Huxley o Orwell.
Tot això sona molt bé però els sociòlegs de la comunicació han descobert que la distopia de Gramsci és irrealitzable en qualsevol democràcia. El relat polític i simbòlic marxista no pot ser hegemònic de forma sostinguda. Com bé saben els comunicòlegs, els mitjans de comunicació en societats plurals i democràtiques s’adapten a les diferents preferències dels seus consumidors. Els valors del marxisme i el post-marxisme són contraris als de les classes mitjanes de les societats capitalistes que formen el gruix dels consumidors dels mitjans de comunicació.
No cal llegir Mc Luhan o els sociòlegs de la comunicació per entendre que els valors culturals que es venen als mitjans de comunicació de masses es retroalimenten amb els valors socials dels consumidors fins al punt on hom no sap qui influeix més en l’altre. Pretendre implantar uns valors hegemònics culturals contraris als de les classes mitjanes en un entorn de pluralitat mediàtica i on els mitjans s’adapten a les preferències dels consumidors i aquests als mitjans en una espiral de retroalimentació contínua és absurd. Els socialdemòcrates no ens hem menjat tant el cap, guanyem als post-marxistes perquè el nostre programa és més acceptable per les classes mitjanes i els mitjans que tenen consumidors d’aquests grups socials hi donen més veu. O estableixes un sistema totalitari que prohibeixi els mitjans de comunicació lliures o no podràs aconseguir mai l’hegemonia cultural des del post-marxisme.
A més, si analitzem els sociòlegs que posteriorment han treballat el tema de l’hegemonia cultural, com Bourdieu, sabem que influir sobre els valors culturals i simbòlics s’aconsegueix des del poder i no a la inversa. En el millor dels casos el poder pot comprar part del teu relat, com es va fer amb el feminisme o l’ecologisme, o tots els valors i llibertats socials de segona generació. Però ni ens governen els ecologistes ni els defensors dels drets civils. Ens governa un statu quo que ha comprat aquests valors.
Per últim, els post-marxistes haurien de recordar els deconstruccionistes com Derrida, que van desmantellar tot el relat polític gramscià i tota la construcció marxista de lluita de classes. Des del deconstruccionisme i el coneixement de la contracultura podem saber que ni tan sols des del poder es pot aconseguir una hegemonia cultural “forta” en societats plurals. Sempre hi haurà contracultura, moviments contestataris que deconstruiran el missatge cultural dominant i el trencaran. Només es pot aconseguir una hegemonia cultural molt dèbil des de la integració de valors, mai des de la confrontació de relats.
Una de les grans paradoxes és que els “Comuns” estan fracassant a l’hora de fer que el seu relat sigui alternatiu al manteniment de l’statu quo a Espanya o d’alternativa a l’independentisme. Els post-marxistes van tenir èxit als anys 70 i 80, on el PSUC va saber integrar els dos relats dominants a Catalunya: la lluita de social i la lluita nacional, i va aconseguir crear un relat guanyador. El catalanisme polític de caràcter social va ser el relat guanyador que al final les organitzacions de poder que representen millor les preferències de la societat catalana de llavors (CiU i PSC) van saber apropiar-se i utilitzar. Aquest és un exemple de que fins i tot aconseguint una hegemonia cultural “light” no és sinònim d’aconseguir el poder.
En el fons, aquest empatx de Gramsci és el placebo de lluita de classes pels que no poden fer una altra cosa. Els comuns, fins i tot amb cert poder institucional, no poden canviar el sistema com volen. Socialment tampoc tindran mai l’hegemonia a les institucions per impulsar les seves polítiques, per tant es centren en aquests combats simbòlics. Però això no deixa de ser un pseudoreformisme encara més tou i pobre que la socialdemocràcia. L’objectiu d’assaltar el cel i el poder sempre queda postergat per debilitat i es conformen en lluitar en l’espai simbòlic.
Els postcomunistes d’avui encara ho fan pitjor que els seus pares i avis dels anys 70 i 80. Ni tan sols ofereixen un relat integrador i el relat de confrontació “contra la casta del bipartidisme a Espanya” o “contra Cunvaryensia i la burgesia catalana” només mobilitza una part petita de la societat i no pot ser hegemònic.
Els postcomunistes han llegit Gramsci però intentar aplicar-ho a una societat plural i democràtica amb una oferta àmplia de mitjans de comunicació entortolligats amb els interessos dels seus consumidors és ridícul. Apliquen un manual sense entendre com es construeix la realitat simbòlica dels ciutadans. Aquesta lluita simbòlica per l’hegemonia cultural no deixa de ser una lluita de dèbils i sense poder que no dóna cap resultat real. En el fons, els postcomunistes actuen així com placebo de la política. No poden modificar la societat com ells volen i es consolen amb aquests jocs.
