Les eleccions del passat 20 de desembre han deixat tot un seguit de gesticulacions que des d’un bon principi eren fútils. Les notes de premsa, les consultes a les bases i els tuits eren part d’un show dels partits per amagar les seves mancances i no encarar els problemes reals. Aquest 3 de maig es posa en evidència el que es va assenyalar fa uns mesos: cap dels partits tenia els incentius necessaris per tirar endavant cap acord; PP, PSOE, Podemos i Ciutadans van a eleccions perquè suposen qualsevol escenari és millor que l’actual. Arribats al juny es veurà qui perd i qui s’atreveix a trencar amb tot el que han promès, però en tot moment han navegat en un escenari previsible. No hi ha cap altra explicació.
A Ferraz no poden plantejar ni una Große Koalition amb el PP ni un pacte d’esquerres amb Izquierda Unida i Podemos. El primer escenari provocaria la desaparició del PSOE i el segon generaria un gran rebuig entre les bases socialistes d’Andalusia, on la Lega Sud de Susana Díaz vol evitar que qualsevol pacte amb els d’Iglesias desemboqui en un referèndum a Catalunya. Aquestes preocupacions són molt similars a les que viu Podemos, on no poden donar suport a cap govern entre PSOE i Ciutadans sense dinamitar el vot dual que tenen en part de l’electorat independentista i progressista català. El submón de PP i Ciutadans, caracteritzat per sortejar entre els partits regionals una futura investidura i deixar de banda el problema català, ha preferit altres tàctiques. La portada de La Razón del passat 25 d’abril o el baix perfil d’Albert Rivera durant els últims dies de “no-investidura” no són casuals. Populars i naranjitos saben que la seva és una guerra de desgast, jugant-se el vot entre un electorat més envellit i menys procliu al canvi. Ja se sap que en un terreny on les noves idees mai són benvingudes, les que fan referència a Catalunya encara cremen més.
La situació postelectoral del 20D evidenciava que els guanyadors de les eleccions a Corts Generals van ser Podemos i el Partit Popular. La cinquantena d’enquestes i mitjanes ponderades publicades durant els darrers quatre mesos dibuixen una tendència un pèl diferent: descens sostingut dels d’Iglesias, consolidació de PP i PSOE i una lleugera tendència a l’alça d’IU i Ciutadans. La demoscòpia electoral ens torna a l’escenari previ a la campanya del 20D. No fa falta enganyar-se per descobrir que qualsevol canvi que pugui produir-se al juny girarà al voltant dels efectes que tingui la coalició entre Podemos i Izquierda Unida sobre l’electorat socialista. Els morats ho haurien de fer molt malament per no convertir-se en el principal partit d’esquerres. Això sí, en cas de no produir-se aquesta coalició ens podríem trobar dins d’un escenari paradoxal: l’electorat conservador seria el principal guanyador de les eleccions, evitant l’enfonsament del PP i regalant un bon grapat de diputats a Ciutadans. La desmobilització de l’electorat urbà posaria en safata un govern de dretes i deixaria molt tocats a IU i Podemos.
I de rebot, Catalunya
Una coalició liderada per Iglesias i Garzón tindria efectes negatius per l’esquerra catalana i l’independentisme. Des de 2012 es va parlant d’una davallada de CDC que, a part d’evident, és més complexa del que sembla. Si bé a les europees de 2014 es va produir el famós sorpasso per part d’ERC, no es va repetir ni a nivell autonòmic (on CDC ha guanyat el pols amb la CUP) ni local. Han fet falta dues eleccions per evidenciar de nou un canvi en l’independentisme. L’efecte d’una coalició Podemos-IU complicaria bastant l’estratègia d’ERC. L’explicació de tot això es va veure clarament el passat 20 de desembre: uns 162.000 votants de JxSí i uns 143.000 de la CUP van triar En Comú Podem a les eleccions a Corts Generals. Aquesta xifra suposa la base electoral més important pels de Xavier Domènech (un 32,9% del vot rebut) i l’evidència d’un nou vot dual que té com a comú denominador les franges d’edat relativament joves, el principal mercat d’ERC. Aquell vot dual que fa vint anys triava CiU a les autonòmiques i PSC a les generals s’ha transformat: ara ho fa per JxSí o la CUP a les autonòmiques i En Comú Podem a les generals. Que hi hagi més de 305.000 vots d’aquest tipus no hauria ens hauria de sorprendre ja que el relleu generacional i una esquerra dominant ho propicien. Aquell votant de classe mitjana, progressista i profundament catalanista ha fet un gir: ara és un pèl més jove, amb més formació i està força descontent amb la crisi econòmica i els casos de corrupció de patit CiU. Una millor oferta electoral per part dels comuns destrossaria la consolidació d’ERC com a partit seriós i disminuiria la velocitat de CDC per refundar-se.
Si ERC perd més vots cap a la coalició podemita tindrem un escenari kafkià: els de Junqueras no tindran imatge de partit central (i d’esquerres) i els convergents seguiran amb el llast d’una marca desgastada. L’independentisme corre el risc de quedar percentualment paralitzat i deixar de ser atractiu per un bon grapat de votants. Ara mateix hi ha una guerra absurda entre dos companys de coalició per liderar un independentisme sense rumb ni estratègia. El posicionament del President Mas per encapçalar una llista única a Madrid no és gratuït, sap perfectament que una coalició entre CDC i ERC és impossible (és més, CDC va camí de convertir-se en un PNB a la catalana, amb doble lideratge al Parlament i al partit) i que només pot moure’s per desgastar el rival (ERC) a curt termini. Els republicans estan abocats a fer una campanya per no caure i els convergents per caure menys o mantenir-se. En cas de no dur-se a terme el duet Iglesias-Garzón, però, l’escenari català serà previsible i no portarà gaires novetats. De moment les xarxes bullen amb fils inacabables i discussions absurdes sobre el procés.
Com a conclusió global de tot això, seria interessant que es plantegessin diferents coses, com la manca de rumb de l’ANC, la no consolidació d’uns (ERC) o el declivi dels altres (CDC). El pitjor que poden fer els independentistes és imitar el wishful thinking d’El Crític i inventar-se coses estranyes per suplir les pròpies mancances. No aniran enlloc fins que no s’adonin que ni el tokenisme ni la repetició de fórmules són la solució. Des del 27S s’ha posat en evidència que governar no és tan fàcil com fer TED Talks des de l’oposició i que la refundació d’un partit s’ha de fer amb seriositat. Aquest 26J ens ensenya que el vot dual trenca amb els càlculs de molts partits i que els problemes s’allargaran si no es tracten seriosament. En mans dels polítics i de la societat civil està que les coses es facin bé i els problemes puguin redreçar-se.
