El noi es va quedar hipnotitzat, amb la mirada clavada en el coll pàl·lid de la noia, quan aquesta va alçar el cap i va deixar escapar el fum, morosament, per nas i boca.

Va apagar el motor. Després, va prendre el cinturó de seguretat entre els dits i, vigilant que el conductor estigués inconscient, va arrencar-lo d’una estrebada. La barra de conducció s’havia doblegat amb l’impacte i havia atrapat una de les mans de l’home. Va estirar fent la mínima força possible fins a deixar prou espai per alliberar-la. Llavors va prendre el conductor i el va treure amb molt de compte.

Rego les seves plantes sense fallar ni un sol dia. Les que tenen flors i les que no. Totes excepte el cactus del racó de la que havia de ser la nostra habitació. La Pamela em va dir que només necessitava sol i aire, que estava acostumat a aprofitar la humitat ambiental i que, a casa nostra, en tenia prou amb el que entrava pel balcó. No el rego però me’l miro sovint. És la darrera cosa que veig cada cop que tanco els ulls a la nit i allò que observo amb la minsa claror que s’escola per la persiana quan, de matinada, el mal de pit es fa tan insuportable que no em deixa dormir.

Vint d’octubre del 1600, hores abans de la batalla de Sekigahara. Entre els cirerers, només s'hi sentia el vent. Feia mesos que havien florit i les cireres en què s'havien convertit les flors ja havien estat devorades. —Ei, Akira. —Què passa, Toshirō? —va demanar el veterà mentre feia un gest al jove perquè segués al seu costat— No pots dormir? En Toshirō va fer que no amb el cap mentre recolzava el seu yumi, amb el buirac ple de fletxes, al tronc de l’arbre. —Tens por, jove Toshirō?