Senyor Pérez Andújar, no es cregui tots els que ara sortiran dient que admiren la seva obra. Menteixen per poder tractar d’ignorants tots aquells que no estem contents amb la seva elecció com a pregoner de les Festes de la Mercè.
Alguns dels qui no sabíem qui era o no el recordàvem, hem descobert que s’havia apuntat al corrent de ridiculització, deshumanització i estigmatització dels independentistes.
Aclariments innecessaris
Consti que considero que té tot el dret a ser pregoner de la Festa Major i espero que serà escoltat amb respecte i civisme. Ara acabo de dir allò que s’hauria de pressuposar de qualsevol persona com cal, de qualsevol ciutadà demòcrata. En canvi, he confirmar el que no caldria perquè vostè i molts pitjors que vostè han aconseguit que tenir unes determinades idees polítiques em faci sospitós de ser un fanàtic intolerant.
Per explicar-li com s’aconsegueix aquesta estigmatització de tantes persones en la que vostè ha participat, li recordaré un cas que em consta que coneix. No perdi la paciència si el troba llarg perquè la història conté matisos de valor per aclarir les idees que li vull transmetre.
La xenòfoba Marina
Una tal Marina Pibernat, candidata a llistes municipals d’ICV-EUiA, abusava a Twitter del terme catalufo, un calaix on hi cabia tot aquell que li semblava massa autocentrat a Catalunya i no fos del seu sector polític, un mot despectiu que solia anar associat als més atroços insults.
Per Pibernat, els independentistes i les seves organitzacions i líders eren uns catalufos barretinaires i totalitaris. Els polítics i partidaris de CDC, ERC i la CUP també eren catalufos per voler fer depuracions polítiques i ètniques a ritme de sardana i resant a la Moreneta. Pompeu Fabra va eludir la dialectalització del català respecte el castellà mogut només per l’odi antiespanyol i un ressentiment provincià propi de catalufos. La Marató era un recurs per tranquil·litzar la consciència dels catalufos amb la hipocresia insondable d’un festival caritatiu tan catalufo com ells mateixos.
Ofenses generalitzades com aquestes havien d’aixecar reaccions de moltes menes en un medi interactiu. La majoria no responia, altres contestaven amb més o menys agror però amb correcció, i també hi havia una minoria de ximples es posava al nivell de la mateixa Marina, ni més amunt ni més avall que ella a l’escala d’incivisme.
La Marina despatxava les objeccions raonables amb el silenci o un amb un altre insult. Les rèpliques insultants les reproduïa com a confirmació de la construcció que anava fent del col·lectiu catalufo alhora que presumia de la contundència dels seus insults.
És fàcil i la Marina ho feia
La Marina portava a terme una recepta antiga. Delimites un col·lectiu i li atribueixes un terme pejoratiu. Prens tots els tòpics sobre trets culturals, ètnics o ideològics del grup i els caricaturitzes fins l’esperpent. Les accions incorrectes o ridiculitzables d’uns certs individus, les atribueixes al conjunt. Ja tenim un sistema de tòpics i clixés pejoratius que es retroalimenta dels mateixos prejudicis inicials.
Fabricat l’artefacte estigmatitzador, només falta aprofitar cada mínima oportunitat per abocar les camionades de prejudicis de merda que cova el teu cor ressentit i els que t’inventis sobre la marxa per diversió. Enhorabona, ja ets un xenòfob de llibre.
Colegiado Pérez Andújar
Vostè va decidir fer d’àrbitre. Ho confesso, la primera vegada que vaig sentir els seus cognoms vaig pensar en un àrbitre dels de Carroussel Deportivo. “Atención, Las Gaunas. El colegiado catalán Pérez Andújar salta al césped” o una cosa així. Als ministres franquistes també els anomenaven pels dos cognoms, així que agraeixi’m una associació d’idees benèvola, dins la injustícia. I vostè, colegiado, va sortir en defensa de Marina Pibernat amb un article construït amb arguments molt prims i prejudicis molt ferms, com ara intentaré explicar.
Erigit com a jutge, a la primera sentència de a l’article estableix que la Marina no havia estat xenòfoba.
Més enllà del terme en si, vostè va obviar els insults intolerables i les referències ètniques i culturals que solien acompanyar la paraula catalufo. A més, els insults no es limitaven a partits o líders concrets sinó que eren extensius a grans masses de població amb unes idees polítiques i una sensibilitat nacional o cultural específiques.
D’altra banda, els tuits en què Marina es dirigia a altres tuiters atambé eren obscenitat pura. Malgrat tot això, al seu article apareix com una santa i màrtir. Expliqui-m’ho, que no ho entenc.
Encara que fos certa, que no ho era, no val l’excusa que adreçava les desqualificacions identitàries només a la dreta. Crec que ni vostè ni jo trobaríem correcte denunciar l’unitarisme del PP amb termes com espanyolassos de merda o la tirania del rei del Marroc amb el seu poble amb expressions com moro dictador, per tot seguit afegir tots els tòpics pejoratius corresponents. Ni tan sols són acceptables desqualificacions antisemites aplicades als més fanàtics enemics de Palestina. És evident que l’estigmatització del conjunt persisteix implícita.
Expulsió injusta
La segona sentència del seu article va ser que la Marina va ser expulsada de la llista per culpa de Twitter.
La Marina Pibernat s’expressava amb frases com lo peor de los indepes es que todos son excursionistas. Y viceversa. Una maldita pesadilla catalufo-bucólica, o estais cagaos, escoria, o Este domingo, la Marató de TV3, evento patéticamente caritativo en que los catalufos se la comen entre ellos de lo solidarios que son.
En aquell moment hi havia eleccions municipals i Marina Pibernat era candidata d’EUiA a Girona. El partit va decidir prescindir d’ella davant la contundència de les seves desqualificacions i de tan generals com eren. I també perquè eren de caire xenòfob o identitari. Jo trobo ben normal que una formació política es tregui de sobre un personatge que li dóna aquesta mala imatge, que una força d’esquerra i catalanista es repensi una candidata si comença a parlar com el secretari general de PxC.
Però vostè va decidir que la Marina va ser expulsada pels insults d’una colla d’arreplegats a Twitter. Va optar per culpar les apel·lacions a Marina a Twitter d’allò que és ben normai i gairebé exigible. Sense cap rigor intel·lectual, atrapat en l’esbiaix i el menyspreu, no va ni considerar que EUiA actués per l’escrúpol democràtic, por electoral o, simplement, perquè no volen fanàtics desequilibrats a les seves llistes.
En definitiva, el seu article s’aguanta en dos prejudicis: la negació del caràcter xenòfob del discurs de Marina a les xarxes i la motivació d’EUiA per prescindir d’ella com a candidata.
Àrbitre parcial
Potser per vostè la Marina hauria de tenir patent de cors per buidar tots els seus insults de boca podrida. Per contra, li sembla integrisme intolerant que unes quantes persones ofeses responguin, alguns de manera ben censurable, certament, però molts altres raonablement.
La raó d’aquesta deshonestedat ètica és que la Marina insultava independentistes i això és una pràctica habitual de molts autodenominats intel·lectuals. Ja s’han perdut els escrúpols democràtics en aquest sentit.
Cada dia, dirigents polítics de primer nivell i mitjans de comunicació massius acusen els independentistes de fanàtics i totalitaris. De fet, alguns dels seus jutges de línia, els subjectes que apareixen com adherits al seu article, són experts en l’insult sistemàtic, la deshumanització dels independentistes i l’exclusió de les seves idees de la legitimitat democràtica.
De fet, al mateix article, vostè s’apunta a l’estigmatització del col·lectiu a partir d’una anècdota prèviament tergiversada.
En el seu article, vostè hi escriu frases com: la presión que se ejerce sobre quienes no comulgan con la causa independentista llega a menudo a hacerles objeto de acosos y linchamientos verbales colectivos sin que nadie haga nada por evitarlo o se veía acosada en las redes por un entorno incapaz de aceptar con normalidad democrática que una catalana de izquierdas no sea sobiranista o inusitada campaña de intimidación inquisitorial.
Totes aquestes afirmacions tenen com a base, única i exclusivament, una anècdota desgraciada a les xarxes que vostè decideix tergiversar primer i després magnificar per a estigmatitzar unes idees. Converteix les respostes més desafortunades a les provocacions d’una fanàtica en una campanya inquisitorial, i la decisió lògica del partit d’excloure una xenòfoba com el resultat d’una persecució política. Que malo eres, árbitro, que malo eres.
L’espiral
La prova que estigmatitzar l’independentisme amb la tergiversació de fets surt gratis és que vostè serà pregoner de les properes festes de la Mercè perquè encaixa amb el farciment estètic que acompanya la propaganda d’Ada Colau i els seus.
Algunes persones estan molestes amb la seva elecció com a pregoner perquè es van sentir humiliades per l’article que hem comentat, moltes ho manifesten obertament.
Des del primer moment ja surten tots els hipòcrites professionals (dirigents de partit, diputats, senadors, quadres tècnics, community managers, gacetilleros que pasan por ahí, opinadors, algun biògraf molt sensible, amics, subvencionats i aspirants a paguita) per dir que vostè és rebutjat per no ser independentista, una enorme falsedat, com hem vist.
Intel·lectuals com els que signen amb vostè aquell article i altres difamadors convertiran qualsevol legítima expressió de discrepància en una cacera de bruixes i denunciaran el clima asfixiant provocat per la intolerància independentista.
Pels independentistes, exercir la llibertat d’expressió com fan tots els altres ja no és un dret sinó un risc de manipulació i d’estigmatització. A més, sabem que el comportament de qualsevol minoria serà magnificada i qualsevol dissidència al poder municipal castigada com a acte contrarevolucionari d’una revolució de paper, plastilina i ceres de colors.
La Marina ofèn, vostè ho recull i ara altres magnificaran la resposta negativa cap a la seva persona. És l’espiral de deshumanització i demonització dels independentistes que comença que vostè i altres com vostè es dediquen a remenar perquè prengui força i volum als grans mitjans, per veure si ens engoleix. Acció-reacció, senyor Pérez Andújar. Ho recorda?
Hi ha una dinàmica de deshumanització dels independentisme a la que vostè va contribuir al principi i de la que ara és instrument, esquer i carnassa, perquè altres la puguin continuar alimentant.
