Endevina remeis curatius contra els danys, treu avantatges de les seves contradiccions, pensa que el que no el mata el fa més fort. – Nietzsche
Què vull? Què vols? Què vol dir que un grup té voluntats? Què vol dir “nosaltres volem” o “el poble vol”? Qui construeix o edifica el “nosaltres?” Quina utilitat té des d’un punt de vista evolutiu? Quins biaixos implica i com els podem evitar? Quin model representa millor l’agregació de les nostres preferències? És racional? És permeable a la innovació i a la iniciativa de la societat civil? Hi ha alternatives? Tenen cabuda conceptes com la voluntarietat, la lliure associació o la reciprocitat en el marc estatal? Què legitima la seva autoritat?
En els següents dos articles intentaré respondre a aquestes qüestions aplicant conceptes de la sociologia, la biologia, l’antropologia, la psicologia i la teoria de jocs.
“Cap home és una illa” (John Doe). Vivim en societat i en qualitat d’individus socials, ens dotem d’eines que organitzen les relacions humanes. D’aquesta manera, l’Estat emergeix com a constructe social (que no contracte) a partir de les interaccions del col·lectiu humà i acaba esdevenint una institució formal, que regula la nostra vida en societat a través de la legislació i els mecanismes que permeten el seu compliment efectiu. A més, és un sistema de coordinació interpersonal que aconsegueix objectivar o formalitzar el poder de dominació com a forma de relació entre subjectes socials.
Aquesta relació, com veurem, és consentida tàcitament i ratificada fàcticament, acceptada de iure i reiterada de facto. La condició que legitima l’Estat i li atorga autoritat moral davant la ciutadania és, així doncs, la seva acceptació social, la seva aquiescència, l’hegemonia cultural en termes gramscians. La nostra submissió o servitud a l’autoritat política es basa en motivacions més o menys objectives i impersonals, que han substituït a la santedat, l’heroisme o l’exemplaritat com a fonts de poder (Max Weber). Com bé mantenia Hume, els fills obeeixen per costum. L’autoritat política s’hereta en forma de “coneixement comú”. La violència i la força només tenen cabuda quan aquesta autoritat tàcita fracassa, al ser el recurs més costós i no tenir objectivitat operacional, racionalitat. “Visca les cadenes!” cridaven alguns el 1812.
L’autoritat li confereix a l’Estat la capacitat de determinar les normes del joc de convivència. Un exemple clar d’aquest poder discrecional és la concessió de prebendes o beneficis als lobbies i grups de votants flotants, que s’alien a coalicions majoritàries (Llei del Director, Stigler). La competència electoral s’acaba convertint en una cursa entre monopolistes en potència, licitant per una llicència en exclusiva. L’Estat patrimonialitza l’autoritat política concedida “per a capitalitzar-la llogant-la al millor postor” (JR Rallo). D’aquesta manera, és “còmplice estructural” (Claus Offe) de les elits extractives dominants que inclouen els arrendataris d’aquests favors polítics: corporacions que viuen del BOE, bancs privilegiats pel BCE… Clientelisme redistributiu i parasitisme.
No podem entendre el privilegi sense l’Estat, de la mateixa manera que no entenem a Faust sense el Diable, a la Bella sense la Bèstia, a David sense Goliat o al Dr Jekyll sense Mr Hyde. És el “puny de ferro darrere la mà invisible” (Kevin Carson).
L’Estat. Un sistema autoimmune, agent autopoiètic, mem egoista i àrbitre focal
Arran del que s’ha comentat, podem considerar que la legitimitat de la classe política neix a partir del que l’evolucionista Richard Dawkins anomena un mem. Una unitat d’informació discreta d’herència cultural (anàleg al gen) que es reprodueix o transmet, a través de l’aprenentatge, la imitació (mimesi o mimetisme), l’ensenyament i l’assimilació. L’autoritat estatal es caracteritza, igual que un mem, per la seva fecunditat, longevitat i fidelitat en la replicació (mitjançant el vot). La seva efectivitat com a institució o idea cultural resulta del seu paper com a factor cohesionador, l’elevat cost d’entrada (barreres a la migració) i la necessitat de compromís i lleialtat cap al col·lectiu (patriotisme en diuen).
L’Estat, en qualitat de sistema social, es constitueix i manté mitjançant la creació i conservació de la diferència amb l’entorn (Carl Schmidt), que li confereix una identitat emergent. Aquesta diferenciació “funcional o operacional” s’introdueix mitjançant la comunicació (Niklas Luhmann), que cosifica i codifica el sistema a través d’idees simbòliques autoreferencials. L’evolució ha generat senyals costoses (The Handicap Principle, Amotz Zahavi), que si bé podrien semblar desavantatjoses per a l’emissor, són mostres d’aptitud o eficiència biològiques i per tant, d’estatus (la cua del paó o el color pompós dels animals verinosos, l’aposematisme). L’Estat, per la seva banda, comunica o senyalitza el seu estatus i la cohesió del grup mitjançant fronteres, himnes, banderes, uniformes, etc. Podem concloure que aquestes propietats el converteixen en un sistema autopoiètic, concepte que en biologia designa entitats capaces de reproduir-se i mantenir-se per elles mateixes. D’aquesta manera, és la continuïtat, l’existència d’una experiència o relat compartit, la principal font de legitimitat de la qual beu el poder polític. Progressivament, es produeix una assimilació entre els objectius perseguits per l’Estat i els fins de la població, qui desenvolupem una “falsa consciència”. Neix la “religió de l’Estat secular” (De Jasay). Aquesta vinculació és el que permet que els hugonots de la França del segle XVII o valents com Assange, Manning o Snowden fossin vistos com a traïdors per una part significativa de la societat. A més, aquesta condició ens porta a obeir ordres que entren en contradicció amb la nostra consciència personal (recomano aquests vídeos curts dels experiment psicològics de Milgram i d’Asch).
D’altra banda i en termes del meu camp d’estudi, la biomedicina, l’Estat és autoimmune, (Jacques Derrida). És immune a idees disruptives que emanen del propi imaginari col·lectiu i les fagocita per aprofitar-les en la reconstrucció d’una nova imatge dominant que s’institucionalitza ràpidament. La contracultura es transforma en subcultura (Dick Hebdyge). Serveixen com a exemples el moviment 15M, la Primavera Àrab, Occupy Wall Street o el moviment ecologista. L’Estat és capaç de frenar l’evolució social (John Hasnas). L’autoritat política actua com a agent neutralitzador de la dissidència, engoleix i reformula el perill de la mateixa manera que un leucòcit devora una de les seves cèl·lules en apoptosi i recicla el material molecular degradat.
Aquesta capacitat de l’Estat de refundar-se concorda perfectament amb l’origen etimològic del terme autoritat, auctoritas, que prové del verb augmentar, augere. El que l’autoritat augmenta o confirma constantment i progressivament, segons els romans, és la fundació del cos polític, la seva constitució (Hannah Arendt). Tots els canvis romanen ancorats al nou origen a través de l’autoritat. L’Estat persisteix, sobreviu a través d’aquesta. Nietzsche, Conan el Bàrbar, l’últim llibre de la saga Millenium i les estridents cançons de Kate Perry, Kelly Clarkson i Jay-Z ho il·lustren perfectament: “was mich nicht umbringt, macht mich stärker”, “what does not kill you makes you stronger”, “el que no em mata em fa més fort “. La reiteració d’aquestes rutines en un sistema que contínuament es devora i recompon a si mateix és com un brunzit, subtil però constant.
Un altre dels trets definitoris de l’Estat és que la seva autoritat es sosté mitjançant un procés d’expectatives convergents. Per entendre-ho, repassem el concepte de punt focal del Nobel nord-americà Thomas Schelling. La seva teoria de jocs estudia la coordinació d’expectatives i comportaments cap a un resultat avantatjós comú o punt focal, en absència de comunicació o informació imperfecta. Com a conseqüència, els individus especulen sobre els moviments estratègics que realitzaran els altres jugadors per tal d’arribar a aquest punt o equilibri. Schelling analitza la situació de la guerra freda i l’estratègia militar coneguda com a Doctrina Eisenhower, en la qual l’estat es compromet a represaliar a l’enemic de forma molt més contundent en cas d’atac. Per tal que l’estratègia funcioni l’han de conèixer tots els possibles agressors. Un altre exemple de l’equilibri de Schelling, aplicat a la coordinació d’expectatives, és el següent: dos individus acorden trobar-se però han oblidat el lloc i l’hora de la trobada. Tots dos han de pensar on podria estar l’altre i acaben trobant-se en un punt cèntric.
Finalment, també podríem emmarcar la tesi de “la posició original” i “el vel de la ignorància” de John Rawls com un cas paradigmàtic d’equilibri focal: la desvinculació de l’individu de les seves condicions socials, morals, religioses, culturals i polítiques i el desconeixement de les condicions dels altres (situació d’informació insuficient) conduirà a principis justos per a tothom, garantint la imparcialitat de les eleccions preses i per tant, la justícia de les normes emeses.
Una autoritat reconeguda per ambdues parts o àrbitre focal pot assignar drets i deures a partir del desig dels individus d’evitar un conflicte, és a dir, d’arribar a un acord o resultat focal. Per tant, cal un reconeixement tàcit de les regles i de l’autoritat que emana de l’àrbitre focal per fer que l’equilibri designat per les parts esdevingui un sistema que s’imposi, automàticament, per ell mateix. Així doncs, podem caracteritzar l’Estat com un “focus d’expectatives convergents que permet la distribució dels béns públics i la resolució de conflictes.”
Resumint, l’Estat neix com a àrbitre focal d’última instància, es diferencia o delimita mitjançant la comunicació, és legitimat per acceptació social, es reprodueix com un mem autopoiètic i sobreviu per la seva autoimmunitat enfront les idees disruptives. En el següent article, intentaré explicar quins problemes comporta l’autoritat política i possibles solucions. Intentarem revelar, encara que ens costi reconèixer-ho, que el vestit de l’emperador no existeix i que el Leviatan, en realitat, està nu.
